L'aigua és vida

 

Un dels aspectes més importants per a la salut és el volum net d'aigua que ingerim cada dia. Es pot calcular, més o menys, sumant l'aigua que bevem a l'aigua que contenen els aliments que prenem. Compte amb els alcohols, perquè li prenen aigua a l'organisme i, en lloc de sumar, resten (i molt).

 Quanta aigua hem de prendre ?. Depèn de molts factors: edat, pes, exercici físic, ... Però, un mínim, estaria al voltant del litre i mig d'aigua diari.

En general, la gent viu permanentment deshidratada, a un o altre nivell. I això té conseqüències molt importants.

Com sempre que el cos no rep el necessari per viure, necessita prendre decisions dràstiques que, en el cas de l'aigua, hem d'entendre molt bé.

 Totes les cèl·lules del cos necessiten, sempre, aigua. La sang és aigua. Sense aigua, els pulmons, la gola, el nas, no estan ben hidratats i no compleixen bé la seva funció.

 Però, i és una cosa que tothom oblida, l'aigua també és el vehicle, imprescindible, per a l'expulsió de toxines del cos. Repeteixo. Imprescindible.

Uns pulmons hidratats són capaços d'expulsar correctament els tòxics que els arriben (tossint, esternudant). Però, també, l'aigua és el camió de la brossa que arrossega tots els tòxics que troba per tot el cos per portar-los a la porta de sortida i eliminació principal del cos. El còlon.

 Quan el cos no pot eliminar, per manca d'aigua (o fibra), els tòxics que li fan mal, ha de "tancar-los" envoltats de greix o de colesterol i portar-los (sempre que pot) cap als sacs limfàtics.

 I allà s'hi estan, amb el perill de fugues cap a la resta del cos, fins que aquest greix s'elimina i hi ha prou aigua per arrossegar-lo a la sortida.

 La conseqüència de la reobertura d'aquestes càpsules de greix amb tòxics (per exemple, qualsevol medicament) al seu interior, és molt important. Perquè representa tornar a portar al torrent sanguini, de cop, un volum de tòxics molt importants. Podríem dir que una persona que allibera greixos del seu cos, està alliberant part de la seva història fisiològica.

 I, com sempre dic, el cos sempre fa el que ha de fer.

 Per exemple, una persona que ha anat perdent pes, alliberarà greixos del passat. Però, aquests greixos i els tòxics que continguin, no poden ser expulsats sense que hi hagi prou aigua. Aquesta és la raó per la que algú que no beu prou aigua no es pot aprimar correctament.

 Durant el període en que no prenem aigua, el cos no pot eliminar residus. És per això que, quan tornem a prendre aigua amb normalitat, el cos "aprofita" la ocasió i ens pot arribar a provocar una eliminació massiva (potser amb diarrea inclosa), que és perfectament normal. No hi ha res pitjor que prendre coses per frenar una diarrea. El que s'ha de prendre és més aigua i sals minerals. Una diarrea és un símptoma d'eliminació massiva de residus i és molt sana. Només s'ha de frenar quan dura massa. Compte, perquè pot venir provocada per alguna cosa que hem ingerit recentment i que el cos rebutja immediatament. Frenar la diarrea és frenar la eliminació de tòxics del cos. Però sí que és important entendre perquè es produeix.

I no oblideu totes les funcions energètiques, i de bateria del cos, de les que ja us he parlat, respecte a l'aigua.

 En definitiva, tot el que és viu, té aigua. Que és el que vol dir "bios" en grec.

Teoria sobre la depressió i altres derivacions de l'estrès crònic/ansietat

Estic aprofundint en la meva teoria sobre l'origen de la depressió i altres derivacions de l'estrès crònic/ansietat.

Esquematitzant: el "trauma" infantil originat en no rebre dels pares amor incondicional, basat en el fet que un nen, que neix originalment suposant que es mereix ser estimat faci el que faci  (fins que els adults espatllem aquesta convicció), reacciona a això de maneres diferents i, per tant, causa diferents reaccions en el seu cos, alhora que, com cada cos és diferent, les reaccions del seu cos difereixen en funció de la fisiologia pròpia (sigui heretada o no dels pares) i, per tant, de la major suficiència o carència de certs components químics o hormonals.

Respecte a l'amor incondicional, hem de partir del fet que, a la nostra societat, la prioritat del temps dedicat respecte als nens és, quasi, inexistent. Vull dir que la major part de pares volen el millor pel seus fills, però no parteixen del fet que els seus fills necessiten, fonamentalment, amor i presència. L'amor que els donem, ens porta a preocupacions pel seu futur i, per tant, a treballar molt per farcir-los de coses que nosaltres creiem necessàries (i no dic que, en alguns casos, no ho siguin). Però aquests esforços deriven en poc temps d'atenció als infants i, quasi sempre, en errors greus del nostre comportament.

Reprenc un exemple típic. Quan a un gos li etzibem un "No" en el moment que va a tocar una estufa que crema, el gos s'atura i ho entén. Però, compte, només funciona si ho fem en el mateix moment. Renyar-lo 1 minut després ja no funciona. Perquè es mou en un món de present. El que jo estava fent ara, potser no és bo i he de corregir-lo. El mateix li passa a un nen petit. Ara bé, si a continuació, perquè estem nerviosos o cansats, continuem enfadant-nos, el gos (i el nen) ja no ho entenen. I, en el cas del nen, a còpia de repetir aquests fets, s'implanta un missatge: "Si la mare/pare continua enfadat amb mi i no estic fent res, potser és que sóc dolent, perquè la faig enfadar fins i tot quan no faig res".

Abans d'entrar en més "classificacions" cal recordar que, a part del "caràcter" de cadascú, hi ha el "caràcter" de les altres persones amb les que interacciona (que influeix, i molt, en la combinatòria de comportaments resultants) i, també, el que en podríem dir "creences" (que acaben formant part de la forma de ser). Per posar-ho en el àmbit de les relacions pares-fills, és obvi que la vida de cadascú influeix en el que creu que és estimar. A uns pares que han passat una guerra i els ha faltat el més elemental (i s'han sentit, per tant, "abandonats" també pels seus pares), treballar com a negres pel futur dels fills els semblarà la màxima expressió d'amor, encara que els fills no ho acabin rebent així. Tant és així que hi ha unes afirmacions que quadren bastant (massa) amb aquest fet. Els pares es passen la vida esperant que els fills els donin les gràcies i els fills es passen la vida esperant que els pares els demanin perdó.

Deixant de banda els raríssims casos de nens que han rebut amor incondicional, ens trobem amb dos grans grups:

- Els nens que no se senten estimats pels seus pares

- Els nens que se senten abandonats pels seus pares

Comencem pel segon grup. Aquí hi trobarem els nens que, a més de no sentir-se estimats pels pares, s'han sentit abandonats per ells. Simplificant, a aquest nens els pares no els han procurat (encara que sigui perquè no han pogut) la protecció bàsica: han passat gana, han passat por, han sentit que als seus pares no els importava el que els passés. Aquests nens, desenvolupen comportaments molt destructius en les relacions, perquè han après que  els pares, que són els que, com a mínim, se'ls han d'estimar, no tan sols no se'ls han estimat, sinó que, a més, no els han procurat el mínim suport perquè puguin sobreviure. Aquests nens acostumen a tenir comportaments gens amorosos amb si mateixos (no confonguem l'egoisme amb estimar-se a sí mateixos) i, per tant, la impossibilitat de teixir sentiments pels altres. Generen una desconfiança terrible en el fet que algú els pugui estimar de debò. Ja he dit que, el fet que no rebin ni protecció per part dels pares, els impossibilita pensar que algú els pugui estimar de debò.

Així que, en les relacions, posen proves impossibles a les altres persones. Per, a la fi, i quan l'altre ja no pot més, acabar reassegurant-se que tenen raó i ningú els estima de debò. En aquest grup de persones, abunden els que s'estimen només els animals. Perquè creuen que són els únics que els estimen sense trair-los.

Abans d'anar a parlar dels comportaments dels que estan al primer grup (els que no s'han sentit estimats), cal dir que en els del segon grup (els que s'han sentit abandonats) la "varietat" de reaccions pot abastar (i combinar) amb algunes de les reaccions dels del primer grup. No pot ser d'altra manera, donat que cada persona és única i no típica. Per tant, els grups dels que parlaré a continuació, només s'han d'entendre com a "marcs" de comportament, no com a "classificacions" de persones.

Als nens que no se senten estimats pels seus pares, els podem dividir en tres grans grups:

- Els que s'amaguen en un racó. Deixen de lluitar.

- Els que s'enfaden i es tornen agressius contra altres (i, sobre tot, els pares) o contra sí mateixos (com a repressió per evitar fer mal als pares o altra gent). Lluiten contra algú.

- Els que decideixen aparentar ser feliços i a la vegada fan de la seva vida una croada per fer feliços als pares i altra gent: "ja que no em mereixo ser estimat, al menys seré útil i faré tot el possible per aquells a qui estimo". Lluiten per tothom, menys per sí mateixos.  

Aquí menciono el que ja dic a bastament a "Camí d'Amor": mai pots estimar a ningú més del que t'estimes i mai no rebràs més amor que aquell que et tinguis per tu mateix.

Està clar que aquests tres grups (no oblideu tampoc els que s'han sentit abandonats) tenen en comú que la seva fisiologia queda greument afectada per aquesta carència. I, quan dic greument, no oblideu que el cos és una meravella capaç de salvar-nos la vida fent el que sembla impossible i, també, fent que, per fora, sembli que estem la mar de bé, mentre per dins hi ha una lluita increïble per salvar la vida.

I és que el comú denominador és l'estrès crònic, amb reaccions molt diferenciades. Perquè l'estrès crònic (ansietat) és la resposta del cos quan creu que està sota agressió, perquè la por és la resposta quan no hi ha amor per tu mateix. Torno a recordar que no són "classificacions" i, per tant, cada persona pot tenir reaccions de més d'un "grup".

En el grup dels que s'enfaden i es tornen agressius, abunden les "malalties" (ja sabeu que no hi crec en classificar-les) autoimmunes. És conegut el fet que, per exemple, en els malalts d'artritis reumatoide, sovinteja la ira (sovint contra els pares) que, per no causar mal a altres, acaba derivant en mal contra sí mateix. Cas també de les tiroiditis de Hashimoto, per posar un altre exemple. Dintre d'aquest grup, els que no es retenen i són directament agressius envers la gent que els ha fallat, tenen patologies diverses que, de moment, no mencionaré.

En el grup dels que s'amaguen en un racó, té prioritat la depressió i altres malalties "mentals". I ho poso entre cometes perquè totes les "malalties" són "mentals", perquè neixen de no estimar-nos. I això ve causat pel nostre ego que és el que ens impedeix (amb les seves reaccions cerebrals i no de l'ànima/consciència) estimar-nos.

En el grup que volen aparentar ser feliços i es dediquen a treballar molt per salvar tothom i prendre sobre les seves espatlles la responsabilitat del món sencer, el protagonista són les malalties derivades de l'estrès crònic. Per exemple, la fatiga adrenal, amb baixada de temperatura corporal, perquè el cos intenta refredar les suprarenals i evitar la creació descontrolada de les hormones de l'estrès.

Sense voler ser exhaustiu, perquè la combinatòria de cada cos és única, cal recordar que la tiroiditis de Hashimoto és una resposta autoimmune cap a les hormones de l'estrès que obliguen a les hormones tiroidees a treballar incansablement per generar reaccions amb la glucosa per donar energia al cos en situacions d'estrès.

En el cas de la gent amb malalties "mentals" (sobre tot, la depressió) el que pren protagonisme és el desequilibri de la química corporal i les hormones. Curiosament, s'ha estudiat molt la relació del sol amb la depressió. A Rússia, ja fa molts anys, es combat la depressió amb teràpia solar. Molt coneguda és també la prevalència de la depressió en països nòrdics amb poca insolació. El que ja no s'estudia és el perquè d'aquesta relació. Aquí vaig.

El sol és un generador d'energia impressionant. Tots els éssers vius el busquen. Mireu quines són les prioritats de gats i gossos.

Hi ha éssers humans que defugen el sol perquè diuen que els fa mal. Hi ha un grup força conegut: els que han begut massa. Però, n'hi ha més.

Torno a recordar el que he dit molts cop: el cos humà i la natura no s'equivoquen. Perquè un cos humà defuig el sol, que és un element fonamental per la vida ? Només ho fa quan l'estat del cos pot provocar reaccions no desitjades al contacte amb el sol. I això es dóna quan el cos està toxificat, sigui per l'alcohol o altres toxines. Perquè el sol és un gran mobilitzador de tot el que circula sota la pell. I el que no convé és mobilitzar les toxines, perquè acceleraria el deteriorament de la salut.

I és que el sol, entre altres coses, genera (a partir del colesterol, que no té res de dolent) la imprescindible vitamina D, que és la prohormona més fonamental del cos. No cal que us canseu llegint els "descobriments" de la ciència oficial que sovintegen últimament (per vendre'n suplements) que expliquen tal o qual bondat d'aquesta vitamina. Perquè la vitamina D (igual que el magnesi i la vitamina C i altres del grup B que "desapareixen" a causa de l'estrès) són les que donen suport vital a la majoria de reaccions del cos. Per tant, òbviament, el cos no prescindiria del sol si no fos per raons de pes.

La toxificació del cos d'origen no-alcohòlic, té a veure amb la "sang bruta", simplificació dels antics naturistes que ve a dir que el cos no es neteja correctament. I això ve de no buidar correctament els intestins, per la mala alimentació, per no beure prou aigua i per no alimentar correctament la flora intestinal. Tot això ja ho tracto en altres articles d'aquest blog.

I, per connectar amb les coses que ja he dit en el blog que són imprescindibles per a la salut, si no neteges el cos de toxines (que vénen a ser el passat que es podreix dins nostre, perquè no el deixem anar i l'hi donem voltes), no prens el sol i, per tant, no estàs saludable. I com, dins el grup dels elements imprescindibles pel cos, la vitamina D és dels preeminents en la creació d'hormones i l'equilibri químic, queda clar perquè és determinant en la presència de les dites "malalties mentals" i, sobre tot, de la depressió.

O sigui que per abordar el tractament de la depressió, com per a qualsevol altre "malaltia", s'ha de fer tot allò que ja explico en altres articles com imprescindible per a la salut. Bons aliments, aigua, llum, sol, aire, netejar l'intestí gruixut i alimentar l'intestí prim. Quan el cos estigui lliure de toxines, ja ens demanarà sol.

Però, per a això, cal dedicar-se atenció a un mateix i escoltar el cos. En definitiva, i en primer lloc (i com sempre), estimar-se a un mateix.

Les bases de la curació

En la pràctica diària, m'adono que a molts pacients els costa assumir algunes de les coses necessàries per emprendre la curació. Per a ells, i per a futurs pacients, van aquests aclariments.

Primer, i imprescindible, el canvi d'actitud.

No es pot intentar una cura de tipus naturista i seguir fent exactament el mateix. Òbviament, i depenent de la gravetat de la situació del pacient, es poden aplicar graus. Des de la simple millora en els hàbits per anar millorant poc a poc, fins al canvi radical de vida per poder salvar-la. El que està clar és que si no alteres el tipus de vida que fas, l'única opció seran les pastilles dels metges o els suplements dels naturòpates. I aquesta no és la meva opció.

El canvi d'actitud parteix d'estimar-te a tu mateix. Hi ha qui, quan llegeix això, pensa en egoisme, narcisisme, irresponsabilitat, ... És per això que recomano a tots els meus pacients que llegeixin el blog Camí d'Amor que jo mateix he escrit. També els puc recomanar altres lectures en el mateix sentit. No reproduiré aquí massa principis del Camí d'Amor, per això ja hi ha el blog. Però en vull destacar dos principis fonamentals. El primer és que estimar-te a tu mateix no és un acte ni d'egoisme, ni de narcisisme. És la forma de dir a la vida: "Jo sóc". Perquè cada ésser és únic i, per tant, només ell pot "representar-se" a si mateix en el món. Tothom és igual d'important. I, només que ens falti una ànima, l'univers no estarà complet. I, menystenir-te, va en contra d'això. El segon és que, en aquest camí, el millor per a tu sempre és el millor per a tothom, perquè estimant-te a tu, acabes estimant tothom. Però sempre has de començar per tu. Perquè els altres (la resta del món, la família, les circumstàncies, les obligacions) són ego. És a dir, les pors que s'amaguen a les xarxes neuronals del nostre cervell impedint-nos canviar i que són el contrari de l'amor.

A molta gent els costa entendre com poden ser ego els sentiments cap als éssers estimats. I ho són en tant que excusa per no estimar-te a tu mateix. Moltíssima gent, per altra banda capaços dels majors sacrificis per la gent que estimen, no s'adonen que amaguen, sota la capa d'amor pels altres, la seva incapacitat per estimar-se a si mateixos. Estan dient al món que ells no valen la pena, però que el seu amor per altres que sí que la valen els fan, al menys, dignes de ser considerats bona gent. Excuses per amagar que no t'estimes a tu mateix. I l'univers, i el teu cos, et passaran factura. L'univers i la natura no poden acceptar que les seves criatures no es tractin bé a si mateixes. Va en contra dels principis de la vida. Us sorprendria la quantitat de vegades que caiem en malalties cròniques subterrànies perquè el nostre cos, com el de qualsevol criatura, no pot assumir que ens tractem malament a nosaltres mateixos. Perquè la natura no contempla les opcions suïcides i pensa que si fem coses contra el nostre cos (malgrat els advertiments que ens envia durant la fase aguda) és perquè hi ha alguna cosa física externa que ens hi obliga (i, quan persistim, deixa d'avisar-nos per no "molestar"). La pretesa superioritat de l'home sobre altres criatures (basada en que tenim un cervell superior) topa amb la crua realitat quan usem aquest cervell (les xarxes neuronals que recullen la por i les prevencions) per impedir-nos gaudir de la vida, imaginant perills i obstacles (que hi podrien ser) com si fossin reals i insuperables. Això ens porta a una vida plena de pors i ansietat/estrès que ens impedeix gaudir-la. És a dir, com Don Quixot, vivim enfrontats a perills imaginaris sense adonar-nos que només són al nostre cap.

Segon, el canvi d'hàbits alimentaris. El tipus d'alimentació que, amb més o menys matisos, faig seguir als meus pacients és una dieta cetogènica, per aconseguir la cetosi nutricional. Aquest tipus de dieta, que molts coneixen en versions famoses, però amb dèficits o excessos importants, té com a objectiu reduir els processos inflamatoris del cos, recuperar la salut i, molt sovint, perdre pes. Aquest tipus de dieta, cada cop és més reconegut pels principals investigadors mèdics (amb la boca petita, això sí, per no enfrontar-se amb els poderosos) com a imprescindible per curar qualsevol cosa. I és que es tracta de la dieta que hauria de ser la normal en els homes. La dieta, que negocio sempre amb els meus pacients buscant les màximes facilitats perquè es pugui complir, no és només un recull d'hàbits alimentaris que convé incorporar. És la llista dels únics aliments que es poden prendre. Si busques una cetosi nutricional, que costa dies que el cos comenci, perquè s'hi resisteix, no pots prendre cereals, ni carbohidrats (sucres inclosos), ni mel, ... perquè una simple culleradeta d'una cosa inapropiada pot tombar la feina d'uns quants dies. A més, el fetge és capaç d'agafar-se a qualsevol cosa per iniciar una reacció en cadena que et porta per allà on no vols. Per exemple, el simple fet de prendre una salsa (o un suplement o un suposat producte "natural") que conté sucres en la seva composició (en formes molt diverses i amagades) o greixos trans o excés d'omega-6, pot desencadenar un seguit de reaccions que anul·lin el procés de cetosi. Aquests processos del cos, són molt mal coneguts (per no dir desconeguts) per la comunitat mèdica i per molts dels terapeutes naturals o nutricionistes obligats a seguir el tipus d'alimentació que convé als poderosos, però no al nostre cos.

Tercer, el canvi d'hàbits higiènics. Procurar no estar assegut quasi mai. Una hora seguida d'estar assegut disminueix la circulació del cos en un 50%. Això, la major part de gent, instal·lada en processos crònics més o menys evidents, ja no ho nota. El simple fet de planificar maneres d'obligar-nos a moure'ns de la cadira uns minuts de cada hora, simplement posant-nos drets (cosa que estic fent jo ara mateix), ja canvia radicalment moltíssimes coses de la salut. Això no s'arregla augmentant les hores diàries d'esport intensiu. És el mateix que airejar-se, caminar, prendre el sol. La vida té un disseny meravellós. Només cal que observeu gats que visquin en la natura (no en una casa). A l'hivern busquen el sol amb autèntica obsessió i a totes hores. A l'estiu, se n'amaguen a les hores de màxima insolació. Al mateix temps que els escalfa, disminuint la necessitat d'emprar energia específica per a aquesta tasca, els dóna vitamines, els activa la circulació, els dóna energia, ... El mateix que a qualsevol criatura.

Quart, la neteja intestinal (intestí prim i gruixut). Tenir net l'intestí prim i en forma la flora intestinal és la garantia de poder absorbir els nutrients que el nostre cos necessita. Tenir net l'intestí gruixut és la garantia de que cap procés infecciós pugui tirar endavant. Repeteixo. Cap. Ni virus, ni bacteris, poden prosperar en un cos sa. Les mentides amagades darrera els principis de Pasteur són una bona justificació per a la hipermedicació del món en que vivim. Però les medecines són considerades pel cos com agressors que cal combatre. I, permetre una guerra contra el nostre cos, és el pitjor error que podem cometre. Els principis naturistes parteixen de que el cos i la natura són savis i saben el que han de fer. Els principis de la medicina oficial parteixen de que els investigadors són molt llestos i que el nostre cos s'equivoca. Donada la quantitat de vegades que s'ha demostrat (encara que se n'amaguin moltes) que aquesta darrera afirmació és falsa, com és que la gent hi segueix creient ?. Us responc jo mateix. Perquè la gent vol curar-se sense canviar en absolut els seus hàbits. Ja sigui perquè els permet menjar allò que volen (encara que més bé es podria dir allò al que s'han fet addictes) o comportar-se com volen (per dolent que sigui per a la seva naturalesa) o com els han dit que han d'actuar (per conveniència dels poderosos). En definitiva, la medicina oficial (i qualsevol teràpia natural indirectament auspiciada pels qui manen) està feta per mantenir-nos en la roda del hamster i no qüestionar el nostre mode de vida. I això és la antítesi de la teràpia naturista.

Repassem. Has de canviar d'actitud cap a tu mateix. T'has d'estimar. Has de tenir una paciència infinita (que dóna resultats instantanis), en comptes d'una pressa infinita (que dóna resultats impossibles). El mateix procés d'estimar el teu cos et portarà a escoltar-lo i tractar-lo millor. Donant-li els millors aliments (que no vol dir cars), els millors hàbits higiènics (respirar, dormir en pau, passejar, prendre el sol, admirar la natura i la vida). I aquestes seran les teves medicines. Si en necessites d'altres que no siguin aquestes, és que alguna cosa no va bé. I ho hauràs d'acceptar i reconèixer i veurem que hi podem fer. La natura no accepta les mentides. I, mentir o faltar al respecte a la teva consciència, et passa factura física. Acceptar la veritat és dur. Però és l'únic camí per a canviar-la. Acceptar els nostres errors ens obre la porta a poder gaudir de la vida i la salut. I això s'ha de seguir fent tota la vida.

En definitiva, sempre cometem errors (jo inclòs) i hem d'acceptar amb humilitat que això és així. Però una gran veritat és que només tu et pots fer mal a tu mateix. I només tu et pots curar. Que mai pots estimar  més del que t'estimis. I que mai podràs rebre més amor del que tu mateix et donis. Així que tot t'empeny a estimar-te a tu en primer lloc.

Ni jo, ni tu, ni ningú, pot assegurar que no ens equivoquem. Però sí que hem de mantenir una clara actitud de recerca de la veritat. Sense això, i els principis que aquí he expressat, no val la pena que em vinguis a veure. Tu perdràs el temps. I jo no et podré ajudar.

El camí cap a la curació: de la malaltia crònica a la aguda

Seguint el que us comentava al missatge anterior, avui us recordo algunes coses que passen en el procés de curació, quan el cos evoluciona de la malaltia crònica a la aguda.

La malaltia crònica és un estadi en el que el cos ha deixat d'avisar-nos de tot allò que el perjudica. Ha interpretat que si no li fem cas és perquè no podem. Originalment, aquest impediment era real: no tenir aliments apropiats a l'abast, estar fugint d'un perill, ... Avui en dia, majoritàriament, aquest impediment és una ficció de la nostra ment o un desequilibri emocional (estrès, angoixa, ...).

L'equilibri del cos en una situació de malaltia crònica és molt precari. El cos fa autèntiques "bestieses" per poder sobreviure. Imagineu el que representa usar components del cos, pensats per a un objectiu específic, en solucionar mals generats pel nostre mode de vida. És obvi que els objectius específics, que s'han quedat sense els components fonamentals que els feien possibles, s'han de poder fer d'una manera o altra, encara que sigui amb components "d'estar per casa", perquè el cos no té processos "prescindibles".

Un exemple. Imagineu que estem fent una casa. I hem gastat tot el formigó i el ferro (pels fonaments) fent un camí per accedir-hi. Els fonaments de la casa són imprescindibles. I, si gastem els maons per fer la base de la casa, com fem les parets ?. Amb plaques de guix que aguanten molt poc pes ? Potser aguantin una mica. Però, i si plou ?. Així és com treballa el cos quan perd alguns dels elements necessaris per funcionar amb normalitat per culpa del nostre mal funcionament com a ésser viu. El cos assumeix un risc enorme, perquè és l'única manera de salvar la vida, però ens col·loca, perquè no té altre remei, en una situació en que la mínima alteració (la pluja) a l'entorn (la salut) pot provocar un resultat molt greu que, en condicions normals, hauria estat molt fàcil de sol·lucionar.

Doncs bé, imagineu que el vostre cos està en una situació precària (malaltia crònica) i torneu a fer bondat. Com actua el cos ?. Òbviament, cada cos i situació són diferents. Mai us compareu amb un altre cas. És erroni i perillós. Cada cos, i cada cas, són diferents. I els exemples que us poso, mai són traslladables d'un a l'altre.

A mida que aneu fent bondat, el cos anirà recuperant processos, però no els que vosaltres voldrieu, sinó els que el cos decideix. Per exemple, per curar l'artrosi (apart d'una bona alimentació, exercici, descans, higiene vital i prendre el sol) és imprescindible comptar amb vitamina C i aigua (bases fonamentals pel col·làgen). Però el cos pot tenir moltes altres prioritats per a fer servir aquests components.

Una cosa tan simple com prendre vitamina C i magnesi, en algú que pateix d'estrès o ansietat (que destrueixen aquests elements de manera intensiva), pot evolucionar de maneres molt diverses. Pot ser que el cos comenci a generar diarrees. Probablement, el cos estarà desintoxicant-se de fàrmacs, metalls pesants o altres tòxics (fins i tot originats per aliments mal digerits) que el posen en perill. Pot ser que la vitamina C i el magnesi, apart de les múltiples funcions que ja fan en el cos, estiguin fent d'elements "suplents" d'altres que encara ens falten. Penseu que, només la vitamina C, és capaç de participar com a "suplent" en més de 300 processos del cos (sobre tot, enzimàtics i hormonals), quan falta un dels elements primordials que els fan funcionar.

Així que ens trobarem que el nostre cos "va per lliure" en l'ús dels elements que li fan falta.

Al mateix temps, tornen a aparèixer mals i dolors que ens poden fer pensar que "anem malament". Greu error. Si el cos ens torna a avisar és perquè, ara que tornes a fer bondat, és important que sàpigues el que estàs fent malament.

Si et prens els dolors "nous" (o les diarrees que mencionava abans) com una mala senyal, i interromps el tractament o et prens un fàrmac, vas de cap a tornar a la malaltia crònica.

Els elements per curar-te de forma naturista no són complexes, encara que exigeixen força de voluntat i determinació. El que és complex és entendre perquè el teu cos es comporta d'una o altra manera. Hem perdut la capacitat d'observació i comprensió de la nostra fisiologia. Aquí és on també t'ajudaré jo. Però, primer, has de prendre la decisió d'ajudar-te a tu mateix. La decisió d'estimar-te.

Veritats simples sobre malalties cròniques

Com feia temps que no explicava un "Mono Desnudo", avui és la ocasió perfecta.

Perquè el cos es "cansa" d'avisar-te que fas les coses malament ? Perquè una "malaltia" aguda es converteix en crònica ?

Les respostes són molt senzilles i lògiques. Qualsevol ésser té claríssim que, per a la seva supervivència, li cal estar molt atent a les reaccions del seu cos. De fet, tots els nostres sentits i sensacions estan encaminats a descobrir, sigui amb plaer o disgust, si una cosa és bona per a nosaltres o no. Per exemple, el sentit del gust ens ajuda a determinar si el que estem menjant, i en quina quantitat, li anirà bé al nostre cos. Els aliments que li convenen al nostre cos, ens vénen de gust. En canvi, quan ens fa fàstic, està clar que no ens agrada i, si ens cansa, està clar que en tenim prou.

Però, el que no li passa a ninguna criatura, excepte als humans i éssers que conviuen amb ells, és que a causa del seu cervell "superior" es munti "pel·lícules" de por, motivades per prevencions, records, males experiències i que no estan motivades per fets reals. No és el mateix que la gazela vegi al lleó amb gana, perquè aleshores la por/estrès és la reacció correcta que li salvarà la vida, que quan el veu dormint, moment en el que menja tranquil·lament i, potser, molt a prop del lleó. En canvi, els humans en tenim prou de saber que existeixen els lleons per patir tota la vida. Fins i tot si viuen a Europa i els únics lleons els poden veure al zoo. L'exemple és forassenyat. Però segur que així m'enteneu. I, de pas, poso com exemple de fera que provoca estrès als lleons, ja que com algun de vosaltres m'ha indicat, molt encertadament, l'exemple dels dinosauris no quadra perquè no van coexistir amb els humans.

L'estrès, que ja he explicat a bastament en altres articles, desconnecta la major part de sistemes del cos i el cervell i deixa només actiu l'imprescindible per salvar la vida. Això vol dir que no funcionen els sistemes hormonals, enzimàtics, digestius, cerebrals, immunitaris, ... I, quan l'estrès es fa crònic, l'anomenem ansietat. I la ansietat no ho desconnecta tot al 100%, però ho fa funcionar tot molt malament i a costa d'un desgast enorme pel cos.

Doncs bé, ja sabeu que el cos no s'equivoca mai. Però també heu de saber que la natura no té previst ni el suicidi, ni l'automaltractament.

Per tant, quan un ésser no fa cas dels repetits avisos que li envia el seu cos de que el que està fent el perjudica greument, la natura creu que ho fa perquè no té més remei que fer-ho. I, aleshores, desconnecta les alarmes per no molestar i es prepara per espavilar-se i arreglar el problema com sigui, fent el que calgui per salvar la vida, a costa de perjudicar o fer funcionar malament les coses del cos que cregui menys imprescindibles. Però, com cada persona és diferent, quan passem a mode "emergència" és quan apareixen les "febleses" de cada cos. Ja no diguem el que passa quan, com passa a molta gent, vivim en mode "emergència" contínuament.

Cada ésser que neix és, en principi, viable. Però això no vol dir que tots aguantin el mateix. Hi ha qui té una enorme resistència a certes mancances i altres que són molt més febles en front de les mateixes.

Un exemple ajudarà. Imagineu que us trobeu a la selva fugint d'unes feres que us persegueixen. La persecució dura dies i l'únic que heu trobat per alimentar-vos són unes fulles no gaire saboroses que aneu arrencant mentre seguiu fugint. El cos, que en principi no destinarà cap energia a la digestió, poc a poc, en quant noti la manca d'energia, donarà certa prioritat a poder obtenir nutrients, perquè la manca d'energia el mataria. I, per tant, el mal de panxa inicial (senyal de que el cos no està en condicions de digerir), s'anirà transformant en sensacions relatives al que esteu menjant. El que més us vindrà de gust és el dolç, perquè dóna energia immediata, però si no ensopegueu baies o mel pel camí la cosa és complicada. Un cop el cos s'adona que no rebrà altra cosa que les fulles (perquè fa molt temps que avisa que no li convenen i no li fem cas), poc a poc deixarà de queixar-se i buscarà (el fetge) la manera de transformar químicament el que li donem en els nutrients que necessita. En funció del que estem menjant (i com ho pot digerir el cos amb les energies escasses que hi pot destinar), el fetge farà servir tot l'arsenal de minerals, vitamines, enzims i hormones que té per obtenir el necessari. Òbviament, si fa servir elements escassos en el cos (perquè no està previst el seu ús intensiu) i que afecten a funcions importants (però no tant com ho és l'obtenció d'energia, perquè sense ella moriríem), ens podem anar trobant que comencen a fallar funcions importants. Però, fins i tot en aquests moments, el cos intentarà "desconnectar" aquelles funcions menys importants per la "emergència" que està vivint.

Un cop la "emergència" ha passat, el cos ens anirà guiant per compensar les carències. Pot ser que ens vingui de gust fer coses molt poc usuals. Rosegar l'escorça d'un arbre o llepar certes pedres. Però, poc a poc, el cos s'anirà recuperant. Admiració absoluta per la saviesa de la natura. Final feliç.

Ara, traslladeu l'exemple a la realitat de la gent que viu amb estrès i ansietat. Les feres no existeixen, però actuem com si fossin per tot arreu. En els escassos moments en que semblem estar més relaxats, potser no estarem atents a les demandes gens habituals del cos. Les carències continuades han provocat que el cos, apart de desconnectar les alarmes (dolor, disgust, ...), hagi desconnectat sistemes consumidors de tal o qual element. Si els elements que falten estan implicats en la absorció de nutrients (cosa molt habitual), el cos haurà buscat vies alternatives per salvar la vida, sense comptar amb certs elements, que seran substituïts per altres elements menys eficients, per intentar obtenir els mínims necessaris.

Podria seguir amb la "novela" ad infinitum, però no cal.

El que sí cal recordar és que els medicaments, entre moltes altres coses, són elements nocius pel cos, perquè per "arreglar" una cosa, n'espatllen cent.

1. Si deixes de fer tot el que fas malament, el teu cos es curarà en un termini de entre 3-6 mesos. És el temps que triguen en regenerar-se totes les cèl·lules del cos.

2. Perquè el teu organisme estigui en condicions de funcionar:

Cal netejar a fons l'intestí prim i gruixut

Cal tenir en forma la flora intestinal

Cal alimentar-se correctament

Cal deixar de menjar les coses que no convenen

Perquè el teu aliment passi a ser un nutrient, cal que el teu cos estigui prou sà per absorbir-lo bé i això és un procés progressiu en les malalties cròniques

Has de caminar, prendre l'aire i el sol. La vitamina D és una prohormona imprescindible per a quasi tots els processos del cos i la resta d'efectes positius del sol, imprescindibles.

El sol et carrega energèticament. Pren-lo amb prudència, però mai et posis cremes (són perjudicials i causants de melanomes)

Beu aigua. És imprescindible per a tots els processos del cos.

Deixa d'escoltar els "gurús" i venedors de tota mena de suplements, complements i medecines. Una cosa és prendre'n puntualment per engegar la curació. Si n'has de dependre, ha de ser en coses molt concretes que encara no pots arreglar, però no com a norma general.

Deixa d'obsessionar-te amb menjars, suplements i medecines cares. No calen. El nostre cos és l'alquimista perfecte. Un MacGyver que crea el que necessita en quant comença a sanar.

No pensis que la curació és cara. Si ho és, no és bona. Amb elements senzills i propers n'hi ha prou. Relaxa't. El teu benestar anímic és la principal medicina que necessites.

3. Tingues fe en que tot anirà bé. En el món de l'ànima no hi ha certeses. Les certeses són ego i por. Estima't. No vulguis mal a ningú, però allunya't dels que te'l volen fer a tu.

4. Quan t'estimes a tu mateix, els sentiments negatius (cap a tu i cap a altres) no tenen cabuda dins teu. Només et perjudiquen.

5. La medicina moderna, li posa nom a tot. Però no sap res. Has de buscar explicacions senzilles a les reaccions (símptomes) del cos. Però, per a cada cas, les reaccions són fruit de processos molt complexos i evolutius. Només el cos sap com curar-se a sí mateix. El que hem de fer és retirar els entrebancs. Recorda, el cos no s'equivoca mai.

6. No has de "reaccionar" (com fa la medicina moderna) atacant els símptomes del cos. Només escoltar-lo, per deixar de fer el que li fa mal.

7. La malaltia crònica és sempre una evolució dels problemes aguts que ha tingut el teu cos i que no has escoltat. Quan comencis a fer-ho, el teu cos tornarà a donar-te senyals (les de la malaltia aguda) i et podràs curar.

8. Enredar-se a "endevinar", un per un, tots els mals del cos, agafant símptomes, malalties i conseqüències per separat és ridicul. El cos no funciona així. És un tot.

9. Hipòcrates ja deia, fa 2.500 anys, que totes les malalties es generen a l'intestí. La medicina cada cop s'apropa més a aquesta afirmació. Quants anys més li calen ?.

10. No importa el nom que li hagin posat a la malaltia que tens. Metabòlica, neurodegenerativa, ... totes es curen estimant-te a tu mateix i tractant bé al teu cos. 

Soja i altres llegums i cereals. Pa. Llet. Alletament.

Com ja us he mencionat uns quants cops els perjudicis que ens poden portar els cereals, que només podem consumir en molt poca quantitat, toca fer uns quants aclariments i especificar de quina manera podem nodrir-nos amb ells.

El blat dificulta la creació de serotonina i els seus residus, igual que els dels altres cereals, embruten les vellositats intestinals, impedint la correcta absorció de nutrients i fent que, encara que la nostra alimentació sigui bona, el cos no aprofiti els nutrients que li donem. El fet que hi hagi persones amb celiaquia, que simplement són una mica més febles en aquest sentit, no ens ha de fer pensar que a la resta li senten bé els cereals que, repeteixo, només poden ser consumits com a excepció o de maneres controlades. Com sempre, no és el mateix un descarregador de moll que una persona més sedentària.

La soja pot portar complicacions perquè, com tots els llegums, porta antinutrients (en el cas de la soja genèticament modificada, els perjudicis ja no sols vénen dels antinutrients). En el cas dels llegums comuns a casa nostra, cigrons, mongetes i llenties, el procés de remull previ (unes dotze hores) dilueix una mica la presència de l'àcid fític o fitat (que ve a ser el principal antinutrient dels llegums). També porten molt àcid fític totes les llavors en general. Sobre tot les de cereals, però també els fruits secs.

En el cas de la soja, la forma d'evitar els antinutrients és consumir-ne de fermentada, en forma de salsa de soja, tempeh, miso i natto, que són les formes més saludables de consumir la soja.

Curiosament, l'àcid fític és bo en poca quantitat. Per això us he comentat més d'un cop que no estem fets per menjar gaire llegums, ni cereals. En la seva forma natural, aquests aliments desperten la reacció del nostre cos perquè no se'n consumeixi gaire. Sempre que el nostre cos, degut a la mala alimentació, higiene física i mental, no estigui excessivament enverinat i no detecti els senyals. Un exemple més de que el que cal és desintoxicar el nostre cos i deixar d'alimentar-nos i tractar-nos malament, no d'afegir més i més suplements per compensar el que fem malament. En un cos "desquiciat" els problemes no paren de créixer perquè, entre altres coses, perd la capacitat de detectar el que el perjudica.

L'àcid fític disminueix la capacitat d'absorció del cos d'alguns minerals, com el ferro, zinc, calci, magnesi i coure durant el mateix procés digestiu. No afecta als àpats anteriors i posteriors. Per això és important vigilar, no només la quantitat, també la freqüència amb que mengem aquests aliments. Compte, perquè això només és del tot cert en el cas dels vegetarians i vegans, perquè el ferro i el zinc de la carn sí que pot ésser absorbit en el mateix àpat.

Un altre aspecte a destacar en la soja és el seu alt contingut en isoflavones (fitoestrògens), que si bé poden ésser beneficiosos en alguns casos, en altres pot provocar efectes hormonals indesitjats, sobre tot en dones i infants. La soja també té elements que interfereixen en el mecanisme d'absorció del iode i poden alterar les funcions de la tiroides. Hi ha molts estudis que defensen la soja com a factor que evita certs tipus de càncers, al costat d'altres que, tot i reconèixer aquest aspecte, destaquen que en provoca d'altres. En canvi, sembla que el procés de fermentació estalvia les conseqüències negatives del consum de soja.

En definitiva, com tot a la natura, el procés de fermentació és una ajuda en la alimentació i produeix beneficis. Perquè fa el mateix que el nostre intestí i, per tant, li evita molta feina al nostre procés digestiu, estovant i predigerint aliments que, en formes no fermentades, poden ser difícils de digerir o generar subproductes perjudicials per al nostre cos.

De manera similar, el procés de dextrinat dels pans fets amb massa mare fermentada, simplifica la digestió dels midons al convertir-los en dextrines, que vindrien a ser el que són els aminoàcids a les proteïnes, els maons de base per construir els blocs més grans. El pa dextrinat (correctament) és la forma de poder consumir pa amb més assiduïtat. El que conec més recomanable és el pa dextrinat de SANTIVERI, amb llavors de lli, per exemple.

En el cas de la llet, ja sabeu que cada espècie té una composició de la llet materna absolutament diferent. En el cas dels humans, hem abusat molt de la llet no-materna perquè l'estil de vida actual no facilita a les mares l'alletament als fills durant gaire temps.

Totes les fórmules maternitzades són un nyap. Entre les que fan servir la soja (nefasta per a l'infant) i les que fan servir de base qualsevol mena de llet pasteuritzada. La pasteurització destrueix tot el que és bo a la llet i, en canvi, obre la porta a posteriors desnaturalitzacions, encara més greus. El procés més acceptable, com feien les nostres àvies, és bullir llet fresca de vaca, si convé més d'un cop. Però ha de ser llet de vaques de les que ja no se'n troben: de les que mengen únicament pastura i que no reben medicaments químics. Perquè les infeccions que tenen les vaques estabulades contranatura són combatudes amb còctels d'antibiòtics i medicaments que es mengen els consumidors de llet. Recordeu que als EEUU el 80% dels antibiòtics són destinats als animals de "granja".

I acabo amb una cosa d'aquelles que sempre m'han deixat amb la boca oberta: les meravelles de la natura. Carlos González, reconegut pediatra infantil, va escriure el 2006 el llibre "Un regalo para toda la vida. Guía de la lactancia materna". D'ell destacaria un dels misteris que la ciència encara no s'explica: com el nadó, de forma innata, sap com obtenir més "aigua" o més proteïnes del pit de la mare amb la forma de xuclar. Com el nadó, quan se'l deixa escollir, regula perfectament les mamades, la freqüència, el ritme, en funció de les seves necessitats i estat de salut. Davant aquesta saviesa innata, responem els adults amb nervis, pautes i horaris, que només estan causats per les nostres obligacions i no per les necessitats dels nens. Però clar, poc pot fer la natura quan, ja de bon principi, ens creiem tan llestos i capaços d'alterar el que milions d'anys han anat conformant, ignorant que el simple fet de practicar una cesària innecessària pot condemnar als nostres fills a una greu mancança al seu sistema intestinal i immunitari. I nosaltres tan tranquils.

Més sobre malalties neurodegeneratives

Us ampliaré amb dades científiques alguns dels apartats de l'article anterior, perquè de vegades us pot semblar impossible que coses com les que jo dic no se sàpiguen.

Entre altres, hi ha estudis que destaquen la enorme coincidència de malalties neurodegeneratives amb:

- Diabetis: la resistència a la insulina provoca que la glucosa disponible per al cervell, que n'és el màxim consumidor, no pugui ser convertida en energia. Per tant, les cèl·lules cerebrals moren per inanició i manca d'aliment. El 2005 es va descobrir que el cervell fabrica la seva pròpia insulina i que en els malalts d'Alzheimer i demència se'n feia molt poca. Els metges que ho van descobrir, volien anomenar l'Alzheimer com a diabetis tipus 3, perquè us en feu a la idea.

- Dormir malament: durant el son, el cervell es neteja i desintoxica, es regeneren les neurones, es descarten connexions ineficients, les neurones redueixen la seva mida el 60% i això deixa més espai per netejar el cervell (el sistema glinfàtic està 10 cops més actiu que quan estàs despert). Per exemple, la placa beta-amiloide, característica dels malalts d'Alzheimer, es redueix molt més significativament durant el son.   , ... És durant el descans nocturn quan hi ha la màxima neuroplasticitat (capacitat del cervell de regenerar-se i crear noves neurones). Dormir poc (o massa), a més, altera el metabolisme i, estadísticament, augmenta 2,5 vegades el greix abdominal (el més perillós perquè envolta els òrgans). Durant el son profund, la glàndula pituitaria produeix la hormona del creixement, responsable de que no envellim prematurament. En alterar-se el cicle i la quantitat de melatonina, aquesta hormona no arriba a eliminar cèl·lules canceroses (sempre se n'estan produint, encara que no arribin a ser un "càncer").

- L'excés de ferro [quasi no hi ha ningú a qui li falti, encara que se segueixen donant suplements] augmenta el risc d'Alzheimer, igual que la deficiència en vitamina B12 (molt incrementada per l'abús de medicaments com l'omeprazol).

- Fer exercici aeròbic de forma regular disminueix un 50% el risc d'Alzheimer.

- Els factors neurotròfics (normalment són proteïnes) són els que impulsen el creixements dels teixits nerviosos i cerebrals. S'ha estudiat molt el Factor Neurotròfic derivat del cervell (FNDC, també conegut com BDNF, sigles en anglès) i s'ha vist que millora amb l'exercici, cúrcuma, omega-3, ..

- El cervell és l'òrgan que concentra una major quantitat de mitocondris. I els elevats nivells de sucre produïts pels carbohidrats és el pitjor enemic dels mitocondris. Com a prova addicional, s'ha comprovat que prendre directament TCM (triglicèrids de cadena mitjana) alimenta els mitocondris cerebrals d'una manera increïble i beneficia ràpidament als malalts de malalties neurodegeneratives.

- El setembre del 2014, el doctor Dale Bredesen va fer un estudi previ per buscar un medicament alternatiu als que es fan servir per les malalties neurodegeneratives, en que es van curar 9 de 10 malalts canviant 36 paràmetres d'estil de vida: fent exercici, prenent el sol, alimentant-se millor (suprimint carbohidrats), ... La curació es va produir en l'interval de 3-6 mesos. Aquest és el temps que triga el cos en curar una malaltia crònica, perquè és el temps que triga el cos en canviar totes les cèl·lules del nostre cos (neurones incloses). Això vol dir que si deixes de fer les coses que feies malament, les noves cèl·lules ja estaran més sanes.

De l'estudi del doctor Bredesen, el més incomprensible per a mi és que aquest resultat no l'ha fet desistir de afegir-los als malalts alguna mena de medicament. Clar que aquesta mentalitat de donar sempre la pastilla, encara que et puguis curar "fent bondat", ja no sé si és exclusiva només de la classe mèdica. Potser els malalts també la reclamen. Llegia, fa pocs mesos, unes declaracions d'una biòloga, cap d'una investigació de 19 països europeus sobre la flora intestinal que, parlant del Clostridium difficile, una malaltia intestinal greu i molt invalidant (i que provoca no poques morts), deia literalment: "... las enfermedades más abordables con estrategias dietéticas son las que afectan al tracto intestinal. Funciona, por ejemplo, para combatir las infecciones del microbio Clostridium Difficile, cuando no existe otra terapia" [el subratllat és meu].

- Quan ja hi ha una pila d'estudis que destaquen la importància de rebaixar/suprimir els carbohidrats i incrementar els greixos, però que no arriben al gran públic per les "pressions" de les multinacionals.

- Quan la ciència segueix defensant el model de Pasteur, que deia bestieses com que l'intestí era un tub estèril, encara que ell mateix, al llit de mort, va reconèixer que estava equivocat: "Antoine [Béchamp] tenia raó, el microbi no importa. L'important és el terreny [l'estat del cos/intestí]". Però aquesta part de la història no ens la expliquen. No fora cas que ens adonéssim de l'engany en el que vivim.

- I és que, en el món científic, cada cop hi ha un clamor més gran destacant que totes les malalties o bé s'originen metabòlicament o bé acaben essent metabòliques. O sigui que l'intestí està involucrat en totes les malalties. Neurodegeneratives incloses. El que passa és que no hi ha diners per aquests estudis (tots els patrocinen les farmacèutiques)

El meu admirat doctor Roca defensava aquestes coses fa més de 70 anys i m'ho explicava des que jo era petit. Ja fa anys, em va alegrar que cada cop més estudis científics demostressin que, com ell deia, no hi ha malaltia infecciosa si tens l'intestí net. Ara, resulta que això és extensible a qualsevol malaltia. Si ajuntem això al que deia un altre gran oblidat, Otto Warburg: "En un cos oxigenat i no acidificat, no hi ha malaltia", ja teniu les bases de la terapèutica naturista. Alimentar-se bé i tenir l'intestí net. Fer vida sana, exercici, prendre el sol. Per cert, Otto Warburg va rebre el Nobel el 1931 per descobrir el mecanisme del càncer. Així que ja m'explicareu el que busquen tants investigadors avui en dia.